Fum de saüc contra el mal d’orella

sambucus nigra. Propietats sudoríferes i antiinflamatòries

“Quan érem petits i teníem mal d’orella la mare agafava una pala amb cendra viva. La deixava al terra. I sobre les brases hi posava flors de saüc. Llavors, a una distància prudencial per no cremar-nos, havíem de parar l’orella que ens feia mal, sobre el fum de saüc per curar-nos.
I quan a l’hivern havíem de fer llit perquè estàvem engripats. L’àvia Ramona agafava unes quantes pedres escalfades a la llar de foc i un grapat de fulles de saüc. Ho embolicava tot amb un drap i ens ho posava als peus. Pots estar segura que al cap de poc ja començàvem a suar.”
Antonieta

Una tarda d'estiu

“La fotografia és d’una tarda de diumenge, l’estiu de 1956. Jo tenia aleshores 8 anys i la meva germana, Ramona, 5 anys. Vivíem amb els nostres pares a pagès, en una masia prop d’un petit poblet, cuidant del bestiar i de l’hort del costat de casa.
Aquell dia havíem anat a missa al poble del costat on també hi havia la mestra, que era l’única que tenia càmara fotogràfica. Ens havíem posat la roba de diumenge, això sí, amb una petita diferència: els nostres vestits blancs estaven ribetejats amb cinta negra. Aquell any vam dur dol durant 6 mesos per la padrina, que va morir a l’abril. La canalla acostumava a portar una peça simbòlica: mitjons, jaqueta, llaços negres, etc. En el cas dels adults, el dol s’intensificava i especialment en les dones que anaven rigorosament vestides de negre de cap a peus. Si la relació de parentiu era directa, el període es podia allargar fins a 2 anys. Pel que fa als homes, quan el dol era més recent (1r mes), a les celebracions públiques duien una veta negra al braç de l’americana, o bé un llaç al coll de la camisa. La solució per no haver de comprar peces noves durant el període de dol, era tenyir les que ja es tenien. Compràvem tint negre i el fèiem bullir en una caldera al foc.
Els diumenges eren els dies més reposats de la setmana, després de dinar anàvem a jugar amb els nens de les masies del costat, que era com fer festa major!. Mentrestant la mare es quedava a casa i el pare marxava a jugar a la botifarra al poble del costat. Cap al vespre, tornava a casa per ajudar al padrí a tancar el ramat que havia sortit a pasturar”.
Roser

La palla del riu

Segons la llegenda, el nom d'aquesta comarca (hauríem de pronunciar Pallàs, amb la erra muda), ve de palla. Resulta que fa molt temps hi hagué una sequera que afectà al llarg d'unes anyades bona part de Catalunya. El blat tot just aixecava un pam i, doncs, no tenien palla per alimentar els rucs. En aquestes valls, en canvi, es van salvar de la calamitat. La pluja va ser tan generosa, que no sabien on encabir la palla. En comptes de cremar-la o de fer-la podrir per fer fem, la llençaven al riu amb la intenció de fer dentetes a la gent de pravall. Aquests van començar a dir que el riu baixava de les valls de la palla, d'aquí ve el nom de Pallars.

Pep Coll (1949)

Proposta literaria

Avui us exposem un fragment d'una novela d'autora pallaresa, Maria Barbal.

Pedra de tartera ens explica en primera persona la vida d'una dona, Conxa. Ambientada al Pallars, i en el període històric que va des de començaments de segle fins als anys seixanta, la vida de la protagonista es veu fortament marcada pels esdeveniments històrics (l'adveniment de la República, la Guerra Civil, els primers anys del franquisme).

A continuació trobareu part d'un text que parla sobre la joventut de la Conxa i la vivència d'una de les celebracions més importants per a qualsevol comunitat: La Festa Major.

"Ara sé que va començar aleshores l'època feliç de la meva vida; encara que, ben mirat, tot el mal estava a l'aguait al voltant d'aquelles rialles.Poques festes se celebraven per aquells anys. Hi havia tanta feina! Els diumenges només es notaven perquè començàvem la jornada de fora més tard, ja que anàvem a missa de sis. I això les dones, que ni oncle ni la majoria d'homes del poble no hi entraven. Només el vell de ca l'August i el de casa Sebastià. Des del nostre banc, que era en els últims rengles de la banda dreta, veia la majoria de la gent. Silenciosos, una mica encongits per la fresca. Les dones eren com arbrets coberts d'espessos vels negres. A la sortida, un bon dia escorregut i corrents cap a casa a recollir les eines o a encendre foc, segons l'època de l'any i la gent que hi havia a casa.La festa per excel·lència era la de l'estiu: la Festa Major! Es feia caure en diumenge, per estalviar, i coincidia amb les acaballes de la feinada grossa als prats. Dies ha que s'havia segat i batut, i si el temps no havia estat geniüt s'acabava de recollir l'herba. Encara solia quedar el redall.La plaça, ornada amb retallets de papers de colors, s'havia de regar i d'escombrar molts camins, perquè les vaques igualment eren portades a aviar i l'embrutaven abans de la missa solemne, que aquell dia era a les deu, i tornar-hi a l'hora de la processó, i una altra vegada abans del ball.Van passar uns quants anys abans que el jovent em considerés ben bé del poble i no una visita, i per això, fins que en vaig tenir setze, no em van cridar per portar la plata d'alfàbrega a la sortida de missa. Això volia dir entrar a la colla dels joves i prendre part en tots els trencacolls de la festa: des de buscar el músic fins a tallar la coca que es repartia en una altra plata al mateix temps que els ramets.Jo no sé si era tímida de natural, per l'edat, o perquè, pobra de mi, no era filla de la casa on vivia. Com si ben bé aquell lloc no em pertoqués i només gosava anar com si caminés de puntetes. Crec que la meva entrada a la colla dels fadrins i de les fadrines va ser per dos motius: un entretoc de tia al senyor rector, i l'altre, que feien córrer, mal m'està dir-ho, que era eixerida com poques pubilles de la contrada. I aquest descobriment en veu dels altres, tota sola, em va fer posar vermella fins a l'esquena i l'endemà, en sortir de casa, em creia que tothom em mirava diferent i que darrere els porticons m'espiaven. Em sentia més en fals que mai, com si hagués comès una gran falta que ningú no em pensava perdonar. Ara, amb tants anys de distància, penso que aquesta intuïció no anava gens errada, encara que jo molt aviat superaria aquelles pors i aquells encongiments, perquè la meva vida estava a punt de canviar de nou, fortament. Aquell hivern vaig conèixer el Jaume"

“Recordo com si fos ara, quan tenia vuit o nou anys, els capvespres d’estiu sortíem a prendre la fresca al portal de casa, amb els veïns i les orenetes per companyia. Preníem la cadira de boga i posàvem tots els cinc sentits atents a escoltar històries fantàstiques …. hi descobríem dones d’aigua que s’amagaven al gorg negre o tresors amagats que només es podien rescatar la nit de St. Joan.” (Maria)